Els músics tenim sovint la necessitat de plasmar el nostre treball/món creatiu
en un format reproduïble, més d'una vegada i de la mateixa manera. Encara que
el preu sigui sacrificar la irreemplaçable màgia de l'espontaneïtat de la interpretació
en directe davant d'un públic.
Per més que vagin guanyant importància els formats "no físics",
la majoria tenim molt assumida la mida temporal del que era/és un LP de
vinil/CD. I per més que les tecnologies ens permetin superar les seves
limitacions en la mesura temporal, el nostre esquema mental d'un treball
musical "enllaunat" continua voltant entre mitja i una hora. I podem
estar d'acord en que és una durada idònia per la música popular. En el cas de L'ou cost
s'ha reduït a
"l'imprescindible", amb l'afany premeditat de no allargar-se
supèrfluament, intentant fer honor a aquest nom poc original i ja
utilitzat però
que pel concepte de la caràtula li venia com anell al dit, i esperant
que el
baix cost, tant en la realització com en la venda, no en comprometi la
qualitat.
També amb la preocupació que el treball no es faci llarg i es pugui
reproduir
tot seguit ja que el considero "semi-conceptual" (crec que a cada
cançó se li poden trobar nexes d'unió amb l’anterior i qui els trobi
tindrà un
premi que encara m'he de pensar).
La publicació d'aquest grup de cançons, després que ja he/hem gaudit en el
seu procés de producció, no és res més que l'excusa que cerca satisfer la necessitat
d'opinió, crítica i -perquè no reconèixer-ho - d'algun elogi que sempre agraeixo, si em sembla sincer. Tot
i que ja sabem que de les opinions dels altres el més útil per avançar són les
crítiques (no destructives), i les dels amics i coneguts són les que més valoro
perquè són en qui més confio. Després de gairebé deu anys de publicar el disc Doncs, torno a necessitar que valorin el
meu treball artístic d'estudi. Hi ha idees de cançons d'aquest disc que tenen
més de 25 anys i d'altres compostes els darrers dos anys. Altre cop incloc
també lletres musicades de Xavier d'Edimburg (Xavier Marí) i un poema de Joan
Vinyoli, 'Domini màgic', que em va descobrir el mateix Xavier.
Excepte aquesta cançó (interpretada amb Els Brocs i gravada per Xavi Vilà farà
deu anys) i dos o tres instruments més gravats "per atzar" en diferents
indrets del Vallès, la resta ha estat gravat i produït el darrer any i mig a
foc lent en un estudi casolà, La llar de folk, intentant compensar la limitació
de recursos amb la dedicació sense pressa, aprenentatge, i amb la maduració de
les idees que és difícil de trobar en les frenètiques hores pagades d'un estudi amb més
mitjans.
I arriba un dia en què després d'haver gravat mitja dotzena de cançons, els
hi trobes una coherència temàtica o estilística, i alhora prou diferències que
et fan creure que no caus en la repetició excessiva. Després t'engresques a gravar-ne
unes quantes més que penses que poden complementar-les d'alguna manera i passat
un temps t'agafen ganes de mostrar-les totes juntes, com sempre s'ha fet en un
LP. Concepte que, potser per romanticisme, sobretot els que ja passem de les
quatre dècades de vida, encara creiem immortal. No tinc res en contra de
publicar cançons soltes com es fa en els singles, però a alguns encara ens
sembla que el fet d'agrupar-les dóna més sentit a la nostra feina.
Les col·laboracions d'aquest disc tenen una dimensió vivencial.
Independentment de si són professionals o no (no serà per falta de qualitat), o
bé ens hem trobat per atzar artístic o bé han estat importants en la meva vida
els darrers temps, però tots compartim una existència fortament lligada a la
música. I m'agrada que hagin tingut un paper en aquest treball perquè crec que
des d'una òptica més personal i íntima tot pren més sentit i força.
En
un aspecte on sí que he abandonat el romanticisme i/o fetitxisme és en
la renúncia al suport físic. Aquest treball no sortirà a la venda en
format CD,
només es distribuirà comercialment en format digital. A part de
l'estalvi en
pressupost, perquè negar-ho, m'agrada pensar que la tecnologia ens
acosta als
orígens. Per entendre'ns, que la música són vibracions en l'aire i,
encara que
el tacte, la vista i, fins i tot l'olor d'un format físic té un atractiu
insubstituïble, l'essència musical és immaterial, és a dir, l'oïda. A
més, la
mateixa tecnologia ja ens permet donar la resta d'informació i imatges
que
calguin en referència al disc per altres mitjans. En els darrers dos
anys hem
arribat a un punt en el qual algunes plataformes musicals d'internet ja
ofereixen
una qualitat òptima de reproducció a temps real sense haver ni de
disposar de cap
arxiu en el nostre dispositiu reproductor. És clar que sempre ens
quedarà el
dubte que, encara que hi hagi contingut sonor teòricament inaudible per
l'orella humana, un cop filtrada la percepció del fregit d'un vinil,
aquestes freqüències que discriminen els formats digitals puguin
transmetre sensacions de
les quals ni la oïda més privilegiada en pot ser conscient i que potser
la
tecnologia ha obviat massa alegrement.
Però
el consum de recursos del medi també va implícit en l'edició física i,
parafrasejant el que diuen molts documents digitals oficials a peu de
pàgina: "no cremis un CD si no ho creus estrictament necessari, el medi
ambient ho agraïrà". De moment he optat per fer cas a aquesta recomanació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada